Reflexión personal del artículo “Sociedad de la información, tecnologías digitales y educación” (2002), de Manuel Area Moreira.

La sociedad de la información

La sociedad de la información ha permitido y favorecido la globalización, consiguiendo romper barreras espacio-temporales, lo que ha facilitado realizar trámites y gestiones, gracias a la facilidad en el uso y el intercambio de información, aumentando en consecuencia la eficacia de las organizaciones en las que se utilizan.  Éste cambio exige un proceso de readaptación y reajuste de los individuos y grupos humanos donde puedan interaccionar con las nuevas formas culturales y de comunicación social que impulsan las nuevas tecnologías. Éste es un proceso de cambio que se produce en un tiempo muy corto y a una velocidad acelerada. Las demandas impuestas por las nuevas tecnologías, obliga, especialmente a los adultos, a hacer un gran esfuerzo formativo para adquirir las competencias necesarias por el uso de las tecnologías digitales, evitando así quedar al margen de las nuevas opciones de ocio, de información, de formación, de trabajo, etc. 

Apoyando la postura del autor del artículo, la educación no formal debe responder a las necesidades formativas de los sectores sociales que se encuentran fuera del sistema escolar. Deben ofrecerse oportunidades para que estos sectores tengan acceso a las nuevas redes de comunicación. Compartimos las medidas que propone el autor: potenciar y apoyar proyectos y experiencias de asociaciones culturales, juveniles… en el uso pedagógico y cultural de las nuevas tecnologías; además de transformar las bibliotecas y centros culturales, en espacios de acceso a la cultura audiovisual e informática.  Las bibliotecas, los centros culturales, deberían ofrecer soportes multimedia, software didácticos… para optimizar los usos pedagógicos de estas tecnologías.  

El progreso no sólo depende de los recursos materiales que están a nuestro alcance, sino que también, de las oportunidades de acceso a estos recursos, para disponer así de recursos humanos suficientemente cualificados, por tanto debemos dar oportunidades a la ciudadanía en general para acceder a las nuevas tecnologías, y conseguir así que algunos sectores no se queden al margen de la sociedad de la información y comunicación. 

Asimismo, somos conscientes que la información se ha convertido en un producto que se genera en grandes cantidades y se difunde en grandes masas, lo que convierte la cantidad y naturaleza de la información que recibimos, en otro problema a tratar. Disponer de múltiples y variados medios de comunicación no supone hacer un uso adecuado de los mismos, por ello  tenemos que reflexionar si somos capaces de transformar la información en conocimiento. Es necesario no únicamente realizar lecturas superficiales, sino también analizar detenidamente algunos aspectos para distinguir la información relevante de la que no lo es. 

Existen dos posiciones, determinados sectores consideran las TIC como la base del progreso, en cambio, otros sectores consideran las TIC unas herramientas que nos conducen a una sociedad deshumanizada. Desde nuestro punto de vista las TIC nos conducen a un constante cambio y sin cambio no hay  progreso, pero por otro lado, somos conscientes que no todos los sectores de la sociedad pueden acceder a ellas, por este motivo, como antes hemos mencionado, es necesario ofrecer oportunidades de acceder a éstos servicios a las minorías, siguiendo las pautas que ha enumerado el autor del artículo. 

Partiendo de las cuatro perspectivas y posiciones identificadas por J. Echevarría (1999), creemos que debería existir un equilibrio entre ambas. Referente al Discurso mercantilista, es sin lugar a duda una realidad que el mercado condiciona y regula el crecimiento de la sociedad de la información; pero al mismo tiempo, haciendo referencia al discurso crítico – político sería también necesario que las tecnologías digitales estuvieran al servicio del desarrollo social y humano, y no controlado por los intereses de las grandes corporaciones industriales del mundo capitalista, aunque actualmente nos está rigiendo y dispone de más poder el discurso mercantilista . Existe un tercer discurso, que podríamos denominar tecnocentrista, un discurso, desde nuestro parecer, lógico; evidentemente las nuevas tecnologías condicionan las relaciones sociales, y provocan cambios sociales y culturales. Finalmente, identifican un cuarto   discurso, llamado apocalíptico, en el que las tecnologías de la información y comunicación representan el fin de los ideales y valores de la modernidad y del modelo ilustrado de sociedad; referente a este último discurso y desde nuestro punto de vista creemos que no son las tecnologías de la información y la comunicación las que erradiquen  los ideales y valores, al contrario; las nuevas tecnologías nos permiten conocer valores e ideales de otras culturas, sociedades, sectores… lo que nos permite ser más flexibles y tener una visión más global y abierta. Nos facilita comprender y respetar la diversidad de formas de pensar y/o actuar.

Referente al Uniformismo cultural, no podemos cuestionar que así es, pero al mismo modo que integramos en la cultura propia, rituales y costumbres propias de otras culturas, nos permite compartir y enriquecernos culturalmente y socialmente de los demás; sin interacción con las demás culturas no habría evolución. 

En conclusión, el acceso a las nuevas tecnologías y al conocimiento e información, permiten un mundo globalizado en el cual nos enriquecemos unos de otros; lo que se traduce en evolucionar y avanzar en conocimientos y en formación. 

L'ús de les TICs en la comunitat educativa

Les webs 2.0, una eina d'aprenentatge i un canal de comunicació entre família i escola.

En l’actualitat, les tecnologies de la informació i la comunicació estan presents en el nostre dia a dia i tenen un fort impacte en la nostra societat. Infants i joves creixen, especialment,  rodejats de la televisió i internet, fins i tot podríem dir que la internet agafa més força; per això és fonamental ensenyar-los a ser crítics amb el volum d’informació que els hi arriba des dels diferents mitjans.

Des dels centres educatius s’ha de treballar perquè infants i joves aprenguin a fer-ne un ús adequat, formant així persones crítiques, capaces de contrastar informació i decantar-se pel més objectiu i per allò que s’ajusta, en major mesura,  a les seves pròpies creences i conviccions; els professors des de l’àmbit educatiu, són els responsables de vetllar i treballar perquè se’n faixi una adequada utilització didàctica d’aquesta eina, cada cop més imprescindible.

Com bé reflecteix la lectura: Educación 2.0 ¿marca, moda o nueva visión de la educación?, tot procés formatiu requereix d’un esforç cognitiu i físic i en ocasions aquest esforç es limita a tancar i obrir pàgines web; el que denominen la cultura “mouse” o “clic”. Des dels centres educatius  s’ha d’incentivar a què els infants participin en la construcció de coneixement, fomentar el concepte d’intel•ligència col•lectiva, on cadascú pot aportar un gra d’arena. Una de les característiques de l’educació 2.0, és assimilar el canvi de paradigma entre passar de la transformació d’informació a la construcció del coneixement i crec que aquest és un punt clau que els professors han d’interioritzar per poder-ho transmetre als seus alumnes i famílies. S’ha de treballar perquè la  comunitat educativa, en general, es converteixi en usuaris actius de les xarxes, i no pas es mantinguin passius.

L’ús de l’ordinador i les xarxes en els centres educatius, repercutirà en el procés d’ensenyança aprenentatge dels alumnes, i en les habilitats que professors i alumnes hauran de posar en marxa i adquirir per tal d’optimitzar al màxim l’ús d’aquesta eina de treball.

Els ordinadors s’han d’integrar en les aules com una eina engrescadora que permet als alumnes  gaudir d’aprendre. Les “cazas del tesoro” seria un clar exemple d’activitat didàctica que requereix de l’ordinador i que permet als infants l’adquisició de coneixements sobre un tema, desenvolupar destreses de recerca de informació a la web i millorar la destresa de lectura i comprensió de texts, tes punts forts que resumeix LUZÓN (2001), a més a més, d’aprendre a aprendre i gaudir del procés. Un altre aspecte positiu d’aquestes activitats és que la seva elaboració no suposa un alt grau de dificultat ni d’especialització en el camp, els propis professors poden elaborar-los, el que permet focalitzar al màxim els continguts que es volen treballar i adaptar-lo a les necessitats i característiques del grup classe, fonamental per tal que els infants assoleixin els objectius preestablerts i sigui una eina útil i funcional.

Els canvis que es produiran en el sistema educatiu, són canvis que repercutiran en el nostre entorn, i a l’inversa, per això l’escola ha de donar resposta a les exigències de la societat actual, d’aquí radica la importància d’introduir les TICs en el sistema educatiu. D’aquesta manera professors i alumnes hauran d’adquirir competències dins aquest camp; les TICs han de passar a formar part de la filosofia del centre, han d’aparèixer en el projecte educatiu de centre i han d’estar incloses en el currículum, això serà el primer pas perquè es produeixin canvis metodològics en els processos d’ensenyança aprenentatge, perquè es produeixi una clara transformació en la forma d’ensenyar i aprendre.

Les tecnologies de la informació i comunicació ja disposen d’una atracció inherent per part dels joves, ho demostren els estudis plasmats en l’article: Educación 2.0. ¿Marca, Moda o nueva visión de la educación?, el qual ens indica que, els fillets de 13 anys consumeixen un mitja de 13 llibres a l’any a diferència dels joves de 25, els quals en consumeixen de 1 a 4, i l’augment de consum que fan d’internet en contraposició a la televisió. Es necessari, per tant, que optimitzem aquesta eina, que per ella mateixa ja desperta la curiositat i l’interès dels més petits i li extraguem totes les potencialitats de les quals disposa per tal de contribuir a formar integralment a l’alumnat i preparar-los per viure en una societat i en un món globalitzat, on la comunicació entre societats, cultures, països és clau. La globalització està condicionada per les tecnologies de la informació i la comunicació, per això els alumnes, i la comunitat educativa en general, han de saber-les manejar i fer-ne un ús adequat.

Partint de la importància d’una comunicació fluida entre família i escola per tal d’assegurar l’èxit educatiu, en les línies següents em centraré en aquest aspecte i en què ens pot beneficiar l’educació 2.0.

Com bé ens diu el model de l’usuari que va definir Cunningham (1988), els mestres són un servei per a les famílies i estan en situació d’igualtat amb aquestes, cap dels dos sistemes es situa per damunt o per sota de l’altre, ha de ser una relació de col•laboració. Hem de voler conèixer quins són els interessos de les famílies ja que és d’aquesta manera que  s’aconseguirà que escola i família caminin juntes i que per tant hi hagi coherència entre el què és fa a l’àmbit familiar i el que és fa a l’àmbit escolar. La cooperació entre els dos sistemes contribuirà a un major èxit escolar de l’infant, que és l’objectiu comú d’escola i família.

Per aconseguir-ho s’han d’optimitzar al màxim l’ús dels canals de comunicació, ja que això és la clau per un bon intercanvi d’informació entre família i escola.  L’escola haurà d’estar oberta a les famílies, haurà de donar a conèixer què és el que es fa a l’escola.  A l’hora de comunicar-se amb les famílies és imprescindible tenir en compte les característiques dels destinataris, per poder respondre a les necessitats de pares i mares, ajustant els canals de comunicació a les particularitats de cada llar.

Com millor sigui la relació entre família i escola, com més es fomenti la participació de les famílies en el funcionament del centre, major serà la implicació i l’interès dels infants en les activitats que es duen a terme a l’aula.

Per això és adient utilitzar diferents canals de comunicació, com poden ser: entrevistes, reunions col•lectives, agenda, diari d’aula, però també webs 2.0, com pot ser el blog d’aula, el blog del centre educatiu, un grup de facebook amb els pares, mares i professors i depenent de l’edat dels infants, també conjuntament amb ells. Les webs 2.0 faciliten el compartir informació, construir i compartir sabers, incerteses, inquietuds i dubtes.  A més a més, hem de ser conscients que estam en una societat on les presses ens guien, les famílies estan immerses en un ritme de vida frenètic i el fet d’oferir-los canals de comunicació com són algunes webs 2.0, permeten fer arribar la  informació desitjada a un ventall més ampli de llars, una informació que podran compartir i recórrer a temps complert.